divendres, 21 de gener de 2011

Fisonomia de la Mitja per M.Pucurull; km 3 al 4

Aquest tram de la cursa comença a ser obert. Cada vegada, fins arribar a La Garriga, ho serà més. Vull dir que la vista no se’ns aturarà per edificis, sinó que la podrem allargar, a banda i banda i al davant, fins ben lluny.

Gaudirem lliurement del paisatge que ens ofereix l’indret, i potser ara, més que mai, entendrem i sintonitzarem amb el lema de la Mitja, “És quan corro que hi veig clar”, una afortunada expressió manllevada del poema de Joan Vicenç Foix i musicat per en Serrat que duu per títol “És quan dormo que hi veig clar” que -ens anirà bé recordar l’analogia en algun moment de la prova- acaba així:

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

Quan haguem fet gairebé la meitat del quilòmetre, veurem a l’esquerra una bonica estació de tren de color grana. Serà difícil, per més que avui estem de festa grossa, que molts dels que estem corrent no recordem, en passar per davant de l’Estació de Les Franqueses, que l’any 1979 es va produir un terrible accident de tren aquí mateix, un dels més greus que hi hagi hagut mai a Catalunya, en el qual van morir 19 persones.

Resumint-ho, els diaris de l’endemà ho explicaven així:

"Una unidad de la Renfe se queda sin frenos en San Martí
de Centellas y el maquinista hace bajar el pasaje.
El maquinista y el interventor continúan el viaje hasta el Figaró
y el tren queda estacionado en una vía desviada.
Bajan los dos para comunicarlo al puesto de mando.
Minutos más tarde, el tren, completamente vacio y sin control,
pasa sorprendentemente por La Garriga a toda velocidad.
Se corta la electricidad de la línea y se hace lo posible para
desviar el convoy a una vía muerta para cuando llegue a
Las Franquesas. Pero la alta velocidad a la que iba hizo
que volviera a la vía general y chocara contra otro tren
que había salido de Barcelona con destino Ripoll”.

No sé si existeix alguna placa en l’edifici que ho rememori. El que sí hi figura, i ho veurem en apropar-nos, és l’antic rètol de l’estació en un dels costats de la façana de ponent, un conjunt de rajoles de ceràmica on es llegeix “Las Franquesas Corro de Vall – Llerona – Marata”. Castellanitzar-ho tot era el que tocava en una època!

Resulta fins i tot divertida la traducció de Corró d’Avall; i és d’agrair que en lloc de “de Abajo” posessin “de Vall”, malgrat que no es deuria saber pas el què volia dir.


Rètol conservat de l’antiga estació de Les Franqueses

Si, en passar per davant de l’estació, hi ha alguna bandera blaugrana, que ningú s’estranyi. L’edifici també té un ús curiós, és la seu de la Penya Barcelonista Les Franqueses del Vallès.

I pel carrer de Barcelona amunt, una mica més enllà de l’estació, ens trobarem La Viki. No és un monument, ni una escultura, ni un edifici com els que estem descrivint; La Viki és una senyora de carn i ossos -veïna de Les Franqueses-, que cada any se la veu animant a tothom. És tota una institució i un element indispensable de La Mitja. No hi falta mai, faci fred, plogui o nevi, ella està allí -la veurem segur, esgargamellant-se – disfressada de iogurt Danone, de Tina Turner o de nadó..., donant ànims a tots els corredors i corredores i dient-los-hi alguna cosa.

La Viki de Les Franqueses
Fa un parell d’anys, els de l’a 4 el Km li van fer una entrevista a La Viky que van publicar a la seva web, on explicava un munt d’anècdotes que li han passat a la bona senyora al llarg del temps. En transcric una: “...Aquell any feia molt de fred i vaig pensar què faria per animar a la gent i escalfar-los. Vaig entrar a casa i em vaig posar els sostenidors que tenia que ensenyaven més… I aleshores cada cop que passava un grup de corredors, jo agafava el jersei i me l’aixecava i tots contents. Però va passar un senyor i a l’aixecar-me el jersei es para i se m’agafa a la pitrera. “Ei, para el carro! – li vaig dir – os dije hermanos pero no primos. Tira avall, vinga!”. Però l’home estava allà aferrat i perquè me’l van treure que sinó encara el tindria aquí…” Aleshores vaig pensar que potser que millor que m’ho rumiés, que encara passaria alguna cosa, però encara quedaven molts per baixar i em vaig quedar fins el final. “

Seguirem avançant pel carrer de Barcelona, i en fer-ho, potser ens preguntarem perquè es diu així. No ho sé del cert i no ho he pogut indagar. Probablement és en record de que en el segle XIV, alguns pobles, com aquest on estem ara, “...en incorporar-se a la Corona passaren a gaudir del privilegi de ser un carrer de Barcelona”.Tant és així, que l’escut de Les Franqueses duu una part de l’escut de la ciutat comtal. (A casa nostra ens agrada mantenir la memòria històrica. Ho dic perquè aquesta distinció va quedar abolida el malaurat 1714, quan el Decret de Nova Planta de Felip V ens va deixar esquilats).

Creuarem el Corró d’Avall, que fou el nucli principal de Les Franqueses fa segles. Una llegenda explica que l’any 1025, el compte de Barcelona Berenguer Ramon I, a qui anomenaven el corbat, va donar privilegis als pobladors del territori perquè els habitants del Corró d’Avall van atendre molt bé a la seva tercera dona quan va trencar aigües mentre viatjava i s’havia aturat en passar pel poble. Va ser atesa en el part de l’infant Guillem I d’Osona amb tanta aplicació, que el compte, agraït, va atorgar-los-hi -quina sort!- el reconeixement del dret sobre els seus propis béns i propietats.

A propòsit, una anècdota. El 13 de Juny de 1952, en Franco va passar pel mig de Granollers amb la seva dona i no s’hi va aturar. Anava a Sant Celoni a inaugurar una fàbrica de fibres tèxtils, i malgrat la gent estava al carrer per veure’l i li tenien preparada una recepció (hom s’imagina l’escena memorable de “Bienvenido Mister Marshall”), va passar de llarg.

Nosaltres tampoc ens aturarem en passar pel Corró d’Avall. En arribar a l’alçada del carrer de Joan Maragall ens trobarem l’indicador del Km 4 i seguirem amunt. Per cert, no se sap exactament (o jo no he pogut saber-ho) d’on ve el topònim de “Corró”. (D’Avall és fàcil, especialment perquè hi ha un petit nucli a la dreta que és el seu antònim “d’Amunt”, i la situació dels dos fan referència al curs de la riera de l’indret). Es diu si li van posar “Corró” degut a la forma corba que configurava la població anys enllà, però hi ha moltes versions. No ens hi encaparrarem i seguirem, com deia, amunt.

1 comentari:

  1. Bon dia
    No cal fer un poema de cada km.
    Els catalans sempre tant nostàlgics i tant poc pràctics

    salut
    Dudu

    ResponElimina

Escriu el comentari o resposta que creguis oportú. Si us plau, pel bon funcionament del bloc, recorda d'escriure al fil que correspongui o utilitza la bústia de suggeriments o "off topic" en cas contrari.