dimarts, 1 de febrer de 2011

Fisonomia de la Mitja per M.Pucurull; km 8 al 9

Pocs metres després de passar el senyal del km 8, si mirem a la dreta, veurem un jaciment arqueològic. Es tracta de la vil•la romana de Can Terrers, un assentament romà que tenia termes, considerada una de les restes romanes més valuoses de Catalunya, a l’alçada de les que hi ha a Empúries.

Com tothom sap, una vil•la romana era una edificació amb dependències per als propietaris (en deien la pars urbana), i dependències per als esclaus i els elements agraris (pars rural). Els experts han determinat que el que veurem al peu de la carretera són uns vestigis del que era una d’aquelles grans explotacions agràries on produïen i comerciaven oli i vi. Es considera que es va començar a habitar al segle I aC i que va gaudir de molta prosperitat durant set-cents anys. Actualment, l’entorn de les ruïnes, envoltades de boscos i terres de pastures i de conreu, ofereix un aspecte no gaire diferent del que devia tenir a l'època romana. En passar per davant, no ens costarà gens imaginar-nos els esclaus treballant el camp aquí mateix, o els carros transportant àmfores plenes d’oli per la mateixa via on estem corrent nosaltres ara.
Restes de l’edifici dels banys de la vil•la romana de La Garriga

Seguirem per la carretera de Ribes. Però molt aviat la deixarem per agafar el carrer del Passeig, que és l’eix de la població, a la dreta d’una altra rotonda. Aquest carrer és bonic de veritat. Constitueix el darrer esforç pel que fa a la nostra pujada, però és molt agradable. Pels arbres i jardins, i perquè conserva bastants cases modernistes, una singular característica de La Garriga.

No és casualitat que el modernisme hi sigui molt present a La Garriga. Tot i que en el passat era un poble de pagès, amb el temps va passar a ser important el comerç i la seva industria, reconeguda pel tèxtil i el moble, i molt apreciat per les seves termes. A finals del XIX es va posar de moda, i la burguesía catalana va escollir la població com a lloc d’estiueig per “prendre les aigües”. S’omplia de forasters, i els que podien s’hi feien una casa, a quina millor, encarregada als arquitectes modernistes que destacaven. En veurem més d’una (en aquest mateix Passeig n’hi ha unes quantes, algunes obra de l’arquitecte Raspall) tot creuant la població pel mig.

Els historiadors diuen que els romans, que d’això de les aigües termals en sabien un munt, s’hi van establir en dues ocasions, en el segle I aC i en el IV dC. També diuen que se’n va anar, o els van fer fora els invasors, i el lloc va restar abandonat. Però en el segle IX va començar ha repoblar-se de nou mitjançant algunes masies aïllades. Va contruir-se alguna ermita, la primera la de Santa Maria del Camí, i poc a poc s’hi van anar instal•lant habitants. En l’Edat Mitjana la població va experimentar un creixement, tot i que no es va consolidar fins que a mitjans del XIV es van construir uns banys d’aigües termals, una altre tret característic de La Garriga.

Després de creuar el carrer de Guifrè, un nom en honor de Guifrè el Pilós, aquell comte que va dissenyar les quatre barres, de qui es diu, tot i que sense certesa, que va prendre les aigües a La Garriga (la seva filla Xixiliona sembla més segur), arribarem al Km 9.

Passeig de La Garriga

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Escriu el comentari o resposta que creguis oportú. Si us plau, pel bon funcionament del bloc, recorda d'escriure al fil que correspongui o utilitza la bústia de suggeriments o "off topic" en cas contrari.