Mites de l'atletisme; Haile Gebresselasie ( I )

El millor fondista de tots els temps ben bé es mereix aparèixer en el nostre bloc. De moment, adjuntem el reportatge que el programa de TV Informe Robinson li va dedicar arran de la marató de Berlín del 2008.
A vegades a la TV també fan programes de qualitat i aquest n'és un.

Amb tots vosaltres el gran Gebre !

primera part:



i segona part:

Mites de l'atletisme; Roger Bannister

Roger Gilbert Bannister (Londres, Anglaterra; 23 de març de 1929) és un atleta britànic, ja retirat que va ser especialista en proves de migfons. És reconegut a nivell internacional per haver estat el primer home en la història capaç de recórrer una milla (1.609 metres) en menys de 4 minuts. Després de la seva carrera esportiva va començar a treballar com a neuròleg.

Bannister era fill d'una família adinerada, i es va educar en algunes de les millors escoles d'Anglaterra. Va compaginar l'atletisme amb els seus estudis de medicina a la Universitat d'Oxford.

Al 1950 va aconseguir una medalla de bronze en els 800 metres dels Campionats d'Europa disputats a Brussel·les. Dos anys més tard va participar en els Jocs Olímpics d'Hèlsinki 1952, on va estar prop d'aconseguir una medalla, finalitzant 4º en els 1.500 metres amb 3:46,0

Però la seva gesta més important i per la qual és més conegut la va realitzar el 6 de maig de 1954 en el transcurs d'una trobada atlètica que va tenir lloc en les pistes de Iffley Road a Oxford. Hi havia 3.000 espectadors presenciant la prova, i Bannister va aconseguir la victòria en la milla amb un temps de 3:59,4 sent el primer home en la història a baixar dels 4 minuts.

La carrera va ser tot un esdeveniment a Anglaterra i va ser retransmesa per la cadena de ràdio de la BBC, i el comentarista era l'antic campió olímpic dels 100 metres Harold Abrahams, molt conegut posteriorment per la pel.lícula Carros de foc.

La gesta de Bannister va passar a ser coneguda com la "milla miracle", ja que alguns dubtaven que fos possible cobrir aquesta distància en menys de 4 minuts. No obstant això formava part del mite que envoltava a aquesta prova, propagat pels periodistes i comentaristes esportius,  més per ser un "nombre rodó" que a una anàlisi tècnica detallada. De fet la nova marca solament millorava en 2 segons el rècord mundial anterior que estava a poder del suec Gunder Hägg des de feia nou anys.

Solament 46 dies després, el 21 de juny, el rècord de Bannister va ser batut a Turku, Finlàndia, per l'australià John Landy, que va córrer la distància en 3:58,0.

Arran d'això es va generar una gran expectació per veure un enfrontament directe entre aquests dos atletes en una mateixa carrera. Aquesta va tenir lloc el 7 d'agost d'aquest mateix any en els Jocs de la Commonwealth celebrats a Vancouver. Era la primera vegada que Bannister i Landy competien junts. Landy va dominar durant la major part de la prova arribant fins i tot a cobrar un petit avantatge en la tercera volta. Però el final de Bannister era més poderós i va acabar guanyant amb un temps de 3:58,8 pels 3:59,6 de Landy que va ser segon.

Aquesta carrera va ser un gran esdeveniment seguit àmpliament pels mitjans de comunicació a tot el món, i els britànics ho van celebrar com un gran èxit nacional. En 1967 l'escultor canadenc Jack Harman realitzaria una escultura en bronze en la qual apareixen els dos atletes corrent, i que va adornar per molts anys l'entrada de l'estadi de Vancouver. Quan l'estadi va ser demolit, l'estàtua es va traslladar a un altre lloc.

Poques setmanes després de la seva victòria sobre Landy, Bannister va guanyar la medalla d'or dels 1.500 metres en els Campionats d'Europa disputats a Berna amb 3:43,8.

Després d'aquest any Bannister es va retirar de l'atletisme per concentrar-se en la seva professió, i arribaria a ser un distingit neuròleg.

Va rebre molts honors tant al seu país com fora d'ell. Va ser el primer a ser triat com a "esportista de l'any" per la revista americana Sports Illustrated. També va ser el primer President del Consell Anglés d'Esports, i la reina d'Anglaterra li va nomenar cavaller al 1975 pels seus serveis.

La història de Bannister ha estat objecte de dues adaptacions televisives. La primera és una miniserie de 1988 titulada "The Four Minute Mile", protagonitzada per Michael York. La segona és un telefilm de 2005 titulat "Four Minutes", amb Jamie Machlachlan en el paper de *Bannister.

Mites de l'atletisme; Miguel de la Quadra-Salcedo

El protagonista d'avui és una persona que la gran majoria del públic no sap que ni que era un atleta ni que va batre el rècord del món. La història de Miguel de la Quadra-Salceda és força curiosa i digne de ser coneguda, tot i que s'escapa de la modalitat d'atletisme que la gran majoria de nosaltres practiquem.

Miguel de la Quadra-Salcedo, va néixer a Madrid el 30 d'abril de 1932. Actualment és director i fundador del programa d'estudis i aventura Aventura 92, actualment Ruta Quetzal BBVA. Pel gran públic va ser molt conegut per ser periodista de TVE, especialitzat en programes d'aventura.

Com atleta va conseguir un total de nou Campionats d'espanya, 6 en disc, 2 en pes i 1 en llançament de martell, i a més a més de batre diverses plusmarques estatals en llançament de martell i disc, va participar als Jocs Olímpics de Roma 1960.

Va batre la plusmarca mundial de javelina amb una tècnica adaptada per Félix Erausquin, la del llançament de barra basca. Davant la perillositat que tenia aquesta tècnica pels llençadors inexperts, la IAAF es va veure obligada a modificar el reglament per dues vegades, incloent en el reglament que ni el llançador ni el javelina podrien estar orientats en cap moment del llançament d'esquenes a la zona de llançament. Aquesta marca no es va homologar malgrat que la modificació va ser posterior a la data del llançament.

Palmarés :

Pes

2 vegades campió d'Espanya 1955-1956 ( 13.47-13.81 m )

Disc

7 plusmarques d'Espanya ( 45,91m - 46,87m - 47,22m - 47,30m - 48,93m - 50,13m - 51,00m)

6 cops Campió d' Espanya :1953 (43,05m), 1955 (44,32m), 1956 (47,41m), 1958 (45,20m), 1959 (44,68m) i 1960 (48,23m )

Martell

7 plusmarques d'Espanya (47,24m - 47,54m - 47,74m - 47,79m - 48,35m - 49,11m - 49,25m)

 Campió d'Espanya al 1956 (49,25m)

18 vegades internacional absolut

 Medalla de bronze en pes als Jocs Iberoamericans de Santiago de Chile de 1960 (14,72m) i 4ª plaça en  disc.

Participació als Jocs Olímpics celebrats a Roma (1960) en llançament de disc.

Millors marques personals:

• Pes: 14,37m a Poitiers el 26 d'agost de 1956.

•  Disco: 51,00m a San Sebastián el 8 d'agost de 1960.

•  Martell: 49,25m a Oviedo el 25 de juliol de 1956

• Javelina: 48,60m el 1958

• Javelina estil espanyol o Erausquin: 82,80 m a Madrid el 21 de setembre de 1956.

 

Mites de l'atletisme: Paavo Nurmi

Paavo Nurmi (Turku, 13 de juny de 1897– † Helsinki, 2 d’octubre de 1973) , va ser considerat com el millor fondista i migfondista del món durant els anys 20, establint rècords mundials entre els 1500m i els 20 kms. Amb 12 medalles (9 d’or i 3 de plata), és l’atleta amb més medalles olímpiques fins a dia d’avui. Només un atleta l’iguala en nombre d’ors (Carl Lewis ) i només un altre esportista el supera ( Michael Phelps amb 14 medalles d’or )

Nurmi va guanyar 9 medalles d’or entre els JJOO de 1920 i 1928. El 1932 no va poder participar perquè fou considerat professional perquè va rebre diners per córrer. Als Jocs d’Ambers el 1920 , Nurmi assolí tres medalles d’or: 10.000 metres, cros individual i per equips. I fou segon en els 5000m.

El 1924 a París guanyà 5 medalles d’or; 1.500 m, 5.000m (amb només 26 minuts de diferència), 3.000 m per equips, i de nou les dues proves de cros.

Els darrers jocs de Nurmi foren els de 1928 a Amsterdam, guanyant l’or en 10.000 m i plata als 5000 i 3000 tanques. En aquests jocs ja no s’inclogueren les proves de cros, la qual cosa va fer que no augmentés encara més la seva llista de medalles.

Considerat un heroi nacional fou un dels membres amb Viller Ritola, Hannes Kolehmainen i Albin Stenroos d’una generació d’atletes finlandesos que dominaren les proves de migfons i fons als anys 20, i que se’ls anomenà com els Finlandesos Voladors ("Flying Finns"). Viller Ritola, Hannes Kolehmainen, Albin Stenroos .

Tingué l’honor d’encendre la flama olímpica als Jocs de Helsinki de 1952.

Mites de l'atletisme : Sebastian Coe

Encetem avui una nova secció del blog que anomenarem " Mites de l'atletisme " . Per començar ni menys ni més que un dels atletes més elegants i per molts el millor migfondista de la història ; sir Sebastian Coe.

Nascut el 29 de setembre de Setembre de 1956 a Londres, Sebastian Coe ha estat un dels grans migfondistes de la història de l’atletisme i segurament l’emblema més significatiu del prestigiós mig-fons britànic, conjuntament amb Steve Ovett i Steve Cram. Ha estat l’únic atleta capaç de guanyar 2 medalles d’or als JJOO en 1500m. La seva facilitat i elegància per córrer va ser admirada per tota una generació d’amants de l’atletisme.

Coe arribava als JJOO de Moscou’80 com a gran favortit per guanyar els 800m ja que posseïa el rècord mundial . Tanmateix, i tal com ell anomena com la pitjor cursa de la seva vida, va fer segon, darrera del seu gran rival Steve Ovett. Sis dies més tard, però, guanyava la final del 1500m

A l’estiu de 1981 Coe va batre els rècords mundials de 800 m (1:41,73), dels 1.000 m (2:12,18) i el de la Milla en dues ocasions (3:48,53 y 3;47,33). El seu rècord de 800 m duraria 16 anys, fins que a l’agost de 1997 fou batut pel danès de origen kenyà Wilson Kipketer.

Als JJOO de Los Angeles’84 tothom esperava un nou duel èpic entre Coe i Owet. Però el guanyador inesperat fou el brasiler Joaquim Cruz, essent plata Coe i Owet 7è, acabant totalment esgotat. L’imatge d’un Owet totalment enfonsat i que necessità, fins i tot assistència mèdica a l’hospital és una de les imatges més recordades d’aquells jocs. En els 1500m el favorit era Steve Cram, campió mundial un any abans a Helsinki’83, i que Coe es perdé per un virus. En una final en el que l’espanyol Abascal trencà la cursa a falta de 600 metres, Coe va guanyar l’or a l’sprint a Cram, essent Abascal el primer atleta espanyol que guanyava una medalla d’atletisme en pista en uns JJOO.

Coe guanyà també l’or als 800 i la plata en 1500 dels europeus d’Stuttgart ’86. Al 1987 assolia a Rieti la seva millor marca en 1500 amb 3’29’’77. Les lesions, però, marcaren l’etapa final de la seva vida esportiva, i no participà als JJOO de Seúl’88.

Però, en aquell 1988 hi hagué un duel entre Sebastian Coe i Steve Cram a la Great Court Run. Es tractava de recórrer el perímetre de la Great Cort del Trinity College de Cambridge en menys temps que que el que tarden en sonar les 12 campanades del seu rellotge. Eren 367 metres que cal fer per sota de 43’’. Aquesta prova surt en una escena de la famosa película Carros de Foc. Coe guanyà i aconseguí arribar abans que acabessin de sonar les campanades.

Els catalans vam tenir la sort de veure’l competir en directe en una de les seves darreres actuacions, a la Copa del Món de Barcelona el 1989 i que servia per inaugurar la remodelació de l’Estadi Olímpic de Montjuïc.

Després de la seva retirada, Coe es dedicà a la política, i la seva feina al capdavant de la candidatura de Londres és considerada com fonamental per a que fos escollida com a seu dels JJOO de 2012.

Resultats

Competicions

• Europeus Indoor de San Sebastian 1977 – 1er en 800m (1:46,5)

• Europeus de Praga 1978 – 3er en 800m (1:44,8)

• JJOOde Moscou 1980 – 2on en 800m (1:45,9), 1er en 1.500m (3:38,4)

• Copa del Món de Roma 1981 – 1er en 800m (1:46,16)

• Europeus d’Atenas 1982 – 2on en 800m (1:46,68)

• JJOO de Los Angeles 1984 – 2on en 800m (1:43,64), 1er en 1.500m (3:32,53)

• Europeus d’ Stuttgart 1986 – 1er en 800m (1:44,50), 2on en 1.500m (3:41,67)
• Copa del Món de Barcelona 1989 - 2º en 1.500m (3:35,79)
• Jocs de la Commonwealth d’ Auckland 1990 - 6º en 800m (1:47,24)

Rècords del Món:

800 metres:

• 1:42,33 - Oslo, 05-Jul-1979
• 1:41,73 - Florencia, 10-Jun-1981

• (indoor) 1:46,0 - Cosford, 11-Feb-1981
• (indoor) 1.44.91 - Cosford, 12-Mar-1983

1.000 metres:

• 2:13.40 - Oslo, 1-Jul-1980
• 2:12.18 - Oslo, 11-Jul-1981

1.500 metres:

• 3:32,03 - Zúrich, 15-Ago-1979
• (indoor) 3:32,8 - Oslo, 17-Jul-1979

Una milla:

• 3:49,0 - Oslo, 17-Jul-1979
• 3:48,53 - Zurich, 19-Ago-1981
• 3:47,33 - Bruselas, 28-Ago-1981

4x800 metres:

• 7:03,89 - Londres, 30-Ago-1982

(amb Peter Elliott, Garry Cook y Steve Cram)

Marques personals

400 m 46.87
800 m 1:41.73
1000 m 2:12.18
1500 m 3:29.77
Milla 3:47.33
2000 m 4:58.84
3000 m 7:54.32
5000 m 14:06.2