Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Recull de premsa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Recull de premsa. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de febrer del 2013

Recull de premsa; Miquel Pucurull, 74 años: " Me jubilé... y a estudiar "

L'atleta i periodista de La Vanguardia Sergio Heredia li fa una entrevista a un dels nostres atletes. Us l'adjuntem:

Miquel Pucurull, 74 años: "Me jubilé... y a estudiar"

Se jubiló como director comercial de Gestetner hace nueve años; ahora estudia, agita la red social y corre . Comercial por profesión y atleta por vocación, defiende sus tesis en Twitter y Facebook, sus herramientas diarias "¿Mi mayor alegría...? A los 68 años, cuando aprobé el ingreso en la facultad de Sociología"


Desde hace meses, Miquel Pucurull anda a vueltas con la rodilla derecha. Se la fastidió bajando de Montjuïc, al tropezar en las escaleras mecánicas, y desde entonces... ¡mecachis! "No sé lo qué me hice, pero me duele, me duele", dice, mientras mira la rodilla, la acaricia, la retuerce y la pone a prueba, ahora unos saltitos, ahora un correteo por el parque. Para volver a ponerla al día, Miquel -quiere ser Miquel, y sólo responderá si se le tutea- ha hecho de todo: masajes, ultrasonidos, musculación en el gimnasio, ejercicios en la piscina, sesiones combinadas de correr y caminar. "Incluso subo a pie hasta casa. ¡Nueve pisos!", dice, jovial y cordial, inspeccionando a su interlocutor, el mismo interlocutor al que antes, en el instante del saludo, ha acogido con un abrazo.
 

Ahora la rodilla ya chuta. "Pero no creas, no creas...", dice, esta vez señalándose ambas piernas. "Mira: la pierna izquierda está dos centímetros más ancha que la derecha. Es lo que pasa cuando inhibes de una pierna y cargas de la otra". Es fácil comprobar el desequilibrio. Se ve de un vistazo: Miquel luce mallas, una de las herramientas predilectas de todo corredor urbano.

Miquel luce las mallas y una camiseta técnica, y se le ve bien por el parque de l'Escorxador, escenario de muchos de sus entrenamientos, a un paso de su casa de la calle Llançà, donde vive con su mujer, Felicitat (las bodas de oro, este mismo año). Otras veces, Miquel se va avenida Tarradellas arriba, busca la Diagonal y alcanza el parque de Cervantes. Y luego venga de vuelta. Miquel -siempre Miquel, ya lo saben- corre seis días a la semana, con frecuencia diez kilómetros, excepcionalmente veinte, y lo hace con un plan. Algunos fines de semana, carreras de 10 kilómetros. Otros, medios maratones (ayer disputó el de Barcelona). Y en el horizonte, a un mes vista, la Marató de Barcelona (ya ha superado la mítica distancia en 42 ocasiones).

En la conversación, en la cafetería, se pide un cortado descafeinado, se sienta de perfil y pregunta. Pregunta y pregunta, como si hubiera decidido adoptar el papel del entrevistador, y escucha en silencio, con la avidez de quien nunca se cansa de aprender.

Cuando al fin habla, cuenta que apenas tiene estudios, que fue el hijo de los porteros de una finca del Eixample, que se hizo sastre a los doce años, como su hermano, que también trabajó en la Hispano Olivetti y que a los 25 años, consciente de que nada de lo que había estado haciendo le permitiría ganarse la vida, se hizo comercial. "Me pasé 38 años en la Gestetner, compañía de impresoras, fotocopiadoras y toda suerte de herramientas similares, y allí me formé profesionalmente. Me jubilé a los 65, cuando dirigía el departamento comercial, y me pareció un momento perfecto para hacerlo: me hubiese dolido que me hubieran prejubilado, y tampoco me interesaba seguir trabajando más allá de los 65...".

-Y desde entonces, ¿qué? -hay que aprovechar a preguntarle, ahora que ha asumido su rol de entrevistado.

-Pues he hallado la combinación perfecta para un jubilado: tengo salud (rodilla al margen) y estoy cubierto económicamente. ¡Hágase un plan de pensiones, ahora que es joven...! -propone.


Olvídemonos de la rodilla: Miquel está fuerte como un roble. "Desde que corro, y empecé a hacerlo en 1979, cuando estaba gordo, trece kilos más que ahora, no he vuelto a enfermar. Bueno, sí, una vez pasé un día en la cama con gripe...".


Y olvídemonos de la economía: a Miquel, ese asunto no le preocupa.


Solventadas las preocupaciones, es la hora de pasárselo bien. Y Miquel se lo pasa bien buceando en las redes sociales, como Facebook o Twitter (puede firmar una treintena de tuits en un día: habla de deporte, pero también de política). "No tiene mérito, basta con disponer de tiempo", dice. Y también se lo pasa bien en la universidad. Se jubiló, y decidió que probaría aquello que no había hecho de joven. Se ha dicho ya antes: en su juventud, no había podido estudiar. "Mi mayor alegría vino cuando supe que había aprobado el examen de ingreso a la Facultad de Sociología de la UB -dice-. Me sentía como un niño: ¡corría por las mañanas e iría a clases por las tardes!". Se metió a fondo en el universo universitario, pero le sobrevino un susto: cumplía los 68 cuando le sorprendió un fallo de memoria. Ocurrió tras un examen, en la cafetería de la facultad, mientras revisaba las preguntas con los compañeros, jóvenes universitarios.


"Tenía las preguntas delante, y no entendía nada. Había hecho el examen media hora antes, y era como si eso no hubiera ocurrido. Me asusté. Supuse que el estrés de las calificaciones me superaba. Así que decidí cambiar el chip. Iría a clases sólo de oyente, sin examinarme". Y así se estuvo los cuatro cursos de la carrera. Acudió a todas las clases, pero nunca se licenció. "¿Y qué...? -arquea la ceja-. Me lo pasé muy bien. Había saciado mis carencias universitarias y había reconfortado a mi nieta, que a los catorce años me abroncaba. Cuando tuve el susto, el fallo de memoria, me había dicho: 'Pero oye: ¿para qué quieres el título? ¿Para llevártelo al nicho?'. Y tenía razón, claro".


No tuvo suficiente con los cuatro años de Sociología: siguió estudiando. "Algo más ligerito -matiza-. ¿Conoces la universidad de la experiencia?", suelta. El interlocutor no tiene ni idea.


"A ella acuden los mayores de 55 años -dice Miquel-. Cuatro horas a la semana, dos días, miércoles y jueves por las tardes. Yo estudio Historia. Historia del Arte, de la Música y del Cine. Esta última me está apasionando. No hay exámenes ni trabajos. Sólo me piden que vaya. Somos unos 25. Todos, oyentes. Y así mantenemos las mentes despiertas".


Entre pitos y flautas, Miquel tiene el cuerpo y la tecnología al día. Come bien, duerme mejor, en casa escucha a Felicitat, que toca el piano en la sala contigua, conversa con sus dos hijas -Elisenda, la mayor, fue una maratoniana de primera línea en los ochenta y los noventa-, y no para en las redes sociales. "Leo diarios por las mañanas, en papel y en el ordenador, escucho tertulias radiofónicas, y me siento responsable políticamente. El hombre es político por naturaleza. La vida le obliga a participar. Por eso, tuiteo".


-Y ahora, ¿qué hacemos con la corrupción? -se le pregunta.


-Bueno... siempre ha sido así. Pero estamos saturados de malas noticias. Y la ilusión independentista que teníamos hace unos meses (así se proclama abiertamente: independentista) se ha venido abajo como el suflé. Ahora estamos a vueltas con los toros como valor nacional, mientras no se resuelve el asunto de la dación en pago. La gente se tira por el balcón. ¿No van a hacer nada?


Le da una vuelta a la idea. Se despide con un abrazo, caminando de puntillas (la rodilla le duele, pero ahora la ignora), y por la tarde vuelca sus reflexiones en Twitter. Lo lleva en la sangre.

http://www.lavanguardia.com/vida/20130218/54365490877/miquel-pucurull-74-anos-me-jubile-y-a-estudiar.html

dimarts, 19 de juny del 2012

Miquel Pucurull, un barceloní per l’atletisme popular


Article publicat el 19 de juny 2012 a bcn.cat on es parla d'un gran amic del nostre club; en Miquel Pucurull, sens dubte tot un referent en el món de les curses populars.
Conèixer Miquel Pucurull a través de les xarxes socials no és difícil si s’és un aficionat a córrer. És més, haver sentit parlar o haver llegit algun rastre d’ell a internet és gairebé impossible si s’ajunten les premisses “córrer” i “Barcelona”. A ell no li agrada la definició, però el Miquel és un dels activistes pioners de l’atletisme popular a la nostra ciutat, i els motius per considerar-l’hi són diversos.
D’una banda, és un pioner en això de córrer des de fa dècades, quan a la part alta de la Diagonal només hi havia cotxes i estudiants rebels davant les incerteses de la transició i no corredors anònims que es prenien l’esport com a salut i oci. Era a finals de la dècada dels setanta, i tot va venir per un anunci al diari que recomanava sortir a córrer com a instrument eficaç per aprimar-se. I al cap de pocs mesos, a córrer la primera marató que es va celebrar a Barcelona, el 1980, en una maniobra, com el mateix Pucurull reconeix, arriscada i poc recomanable. “No s’han de córrer maratons sense un entrenament prolongat i una revisió mèdica prèvia”, assegura.
I en contra de la suposada lògica que diu que la gent gran és menys esportista, la jubilació i el temps lliure va donar l’impuls necessari a en Miquel Pucurull per convertir-se en un activista organitzador de curses, recuperador de la memòria dels primers corredors i, finalment, membre del comitè organitzador de la Marató de Barcelona des de la recuperació d’aquesta cursa tan especial després de suspendre’s el 2005. No cal dir que el mateix Pucurull, acompanyat d’altres corredors reivindicatius, va ser un dels artífexs que l’esdeveniment es tornés a celebrar a Barcelona.
Però sobretot, Miquel Pucurull s’ha convertit darrerament en un historiador improvisat, però molt valuós, de la ciutat i els barris. Parlem del que ell anomena “fisonomies de les curses”, un repàs dels recorreguts per on corren els participants a través dels seus monuments i històries oficials i personals. El grau de detall tan elevat i complet d’aquestes fisonomies es deu al treball de camp que Pucurull elabora fent els recorreguts in situ abans de la cursa, coneixent-ne els veïns i visitant biblioteques i centres dels barris en qüestió. Quan té enllestit el text el penja a internet, i la viralització de les xarxes socials fa la resta, per donar a conèixer la ciutat als mateixos ciutadans, més enllà de si s’és corredor o no.
De les fisonomies, de l’atletisme popular i de com ell s’hi va enganxar fa més de trenta anys, en parlem en aquesta videoentrevista que us deixem a continuació.

dissabte, 28 de gener del 2012

Recull de premsa; el 9nou - Patrick Makau estrella de La Mitja

La prova tornarà a reunir els millors especialistes mundials

El millor especialista del món en marató, Patrick Makau, serà l’estrella de la 26a edició de la Mitja Marató de Granollers, el 5 de febrer. El kenyà prendrà així el relleu a figures com Gebrselassie, Baldini o Wanjiru. El millor atletisme de fons mundial passa per la Mitja.
Makau, el dia que va fer rècord del món a Berlín
El currículum de Patrick Makau impressiona. L’atleta kenyà de 26 anys té el rècord mundial de marató amb una estratosfèrica marca de 2h 03min 38s (li va arrebassar a Haile Gebrselassie, el 25 de setembre de l’any passat a Berlin); té una millor marca de mitja marató de 58min 52s i en el seu palmarès destaquen les victòries a les maratons de Rotterdam i Berlin i les mitges maratons d’aquestes ciutats, i de Ras Al Khaimah. Makau, el millor del món en la seva especialitat, serà l’estrella de la Mitja Marató de Granollers-les Franqueses-la Garriga, el 5 de febrer. D’aquesta manera, els organitzadors han tornat a reeixir en l’intent de complementar la vocació popular de la cursa amb la participació d’estrelles internacionals que aportin prestigi, visibilitat i ressò.


“La primera opció era Haile Gebrselassie, perquè crèiem que aquest podria ser, segurament, el seu últim gran any; però no vol córrer fins a la marató de Tòkio. L’opció d’en Makau l’estem treballant des d’abans de l’estiu. Creiem que és el successor natural de Sammy Wanjiru, i pot ser que aquest any sigui campió olímpic”, va explicar el responsable dels fitxatges, Joan Villuendas, en la roda de premsa de presentació de la Mitja, dimecres al restaurant granollerí La Taverna d’en Grivé. Per la seva banda, el president de l’AE la Mitja, Toni Cornellas, va apuntar que era un èxit haver portat Makau “perquè va a molt poques curses”. El kenyà serà el centre d’atenció indiscutible de la cursa, i protagonista d’un cartell d’atletes d’elit molt atractiu. D’entrada, Makau tindrà al costat quatre compatriotes –Luka Kanda, Hillary Kipchumba, Bernard Kitur i Hillary Yego– que baixen tots d’1h 2min, a banda de diversos campions d’Espanya, Catalunya i europeus de marató i mitja marató. La presentació va aplegar, com és habitual, els tres alcaldes de la cursa –Josep Mayoral, Francesc Colomé i Meritxell Budó–, representants dels principals patrocinadors –la Caixa, Adidas i Diputació de Barcelona– i, per la part dels corredors, el terrassenc Jaume Leiva, actual campió de Catalunya de mitja marató. En la seva habitual funció de presentador de l’acte, Toni Cornellas va voler remarcar el salt qualitatiu que fa la cursa amb l’augment de participants fins a 10.200 i el conseqüent desdoblament del recorregut. “El que hem fet enguany és injectar una perspectiva de futur: l’objectiu és arribar al 2015 als 15.000 corredors”, va explicar Cornellas. 

EL SERVEI MÈDIC PROFESSIONALITZAT
L’augment de participants ha comportat un augment de recursos i personal en tots els aspectes de la cursa, i també un increment de l’exigència en el servei d’assistència mèdica. En aquest sentit, Toni Cornellas va anunciar que aquesta vessant “s’ha professionalitzat: hi haurà un CEM [Centre d’Emergències Mèdiques] a l’arribada; tindrem 10 ambulàncies, 10 equips de metge i infermera, doctors per als diabètics i assistència al llarg de tot el recorregut”, va explicar el principal responsable de la Mitja.

divendres, 25 de novembre del 2011

divendres, 28 d’octubre del 2011

Recull de premsa; MD - Fauja Singh de 100 anys acaba una marató

Carles Gallén 18/10/11

S'imagina vostè complint 100 anys? I si ho imagina, en quines condicions físiques creu que arribarà a aquesta edat? Fauja Singh, un granger nascut a Penjab (Índia) l'1 d'abril de 1911 i emigrat al Regne Unit el 1992, ho havia de tenir prou clar quan diumenge passat va prendre la sortida a la marató de Waterfront Toronto, que va cobrir en un temps de 8 hores, 25 minuts i 16 segons per batre el rècord del món de l'especialitat per a majors de 100 anys.

Sí, ha llegit bé. Amb 100 anys i sis mesos, Fauja Singh es va atrevir a córrer els 42 quilòmetres i 195 metres d'una marató i va aconseguir arribar a la meta. En l'última posició, però la va acabar, una cosa que ningú no havia aconseguit mai a la seva mateixa edat.

Va córrer la primera amb 89 anys

Qualsevol podia pensar que Singh, vegetarià i practicant de la religió Sikh, és un expert maratonià de tota la vida. Ho és, però de vocació tardana, ja que va començar a córrer als 63 anys i la seva primera carrera de fons, sobre 20 quilòmetres, la va disputar als 88 anys després de la mort de la seva dona i d'un dels seus set fills. La seva primera marató la va afrontar a Londres l'any 2000, acabats de fer els 89, amb un objectiu benèfic: recaptar fons per BLISS, una associació d'ajuda als nens nascuts prematurs. I la va acabar en 6h.54 ' batent en 58 minuts el rècord del món de la distància per a un home major de 85 anys.

Des de llavors li va agafar gust a la prova dels 42,195 km. i va córrer sis maratons abans de la de diumenge passat a Toronto. El 2003, amb 92 anys i en la seva quarta presència consecutiva a Londres, va parar el crono en 6h.02 ', i uns mesos després, en la seva primera experiència a Toronto, ho va fer en 5h.40 '01 "i va batre el rècord del món per atletes majors de 90. La setena i última que havia corregut fins diumenge passat havia estat a Londres el 2004 (6h.07 '). És a dir, portava set anys sense participar en una prova de 42 km. encara que ho havia fet en diverses mitges maratons i en la de Toronto, el 2004, també havia batut el rècord del món per a majors de 90 anys en fer-ho en 2h.29 '59 ".

Vuit rècords d'una tacada

Per preparar la seva participació en la marató de Toronto seguia corrent entre 13 i 16 quilòmetres diaris alternant trams corrent i altres caminant ràpid a l'estil marxa. El passat 13 d'octubre li van muntar una competició especial al Birchmount Stadium de Toronto en la qual, controlat per jutges de la Federació Canadenca d'Atletisme, va batre ocho rècords del món per a majors de 100 anys d'una tacada en 100 metres (23 "14 ), 200 metres (52 "23), 400 metres (2'13" 48), 800 metres (5'32 "18), 1.500 metres (11'27" 81), Milla (11'53 "45), 3.000 metres (24'52 "47) i 5.000 metres (49'57" 39), tots ells millors que les plasmarcas de la franja d'edat inferior (95 anys).


La seva major il·lusió, al marge de seguir corrent i batent rècords, és que el deixin participar en un dels relleus de la torxa dels Jocs Olímpics de Londres 2012, quan ja haurà complert els 101 anys.

dilluns, 16 de maig del 2011

Recull de premsa - el MD : Fallece Samuel Wanjiru, vigente campeón olímpico de Maratón

El keniata Wanjiru, de sólo 24 años, fallece tras caer desde un balcón. En diciembre pasado fue acusado de amenazar a su mujer con un rifle

16/05/2011

El vigente campeón olímpico de maratón, Samuel Wanjiru, de sólo 24 años, ha muerto tras caer desde el balcón de su casa este pasado domingo, según fuentes policiales y se especula con un suicidio.

La Policía investiga si Wanjiru, el primer keniano en ser oro olímpico en maratón se ha tirado deliberadamente o no desde el balcón de su casa, en Nyahururu, una ciudad de situada a 150 kilómetros de la capital, Nairobi.

En diciembre de 2010 fue acusado de amenazar de muerte a su mujer con un rifle de asalto AK-47. En aquella ocasión el atleta keniano quedó en libertad bajo fianza y afrontó un juicio que se celebró en febrero de este año. Además, Wanjiru sufrió heridas menores tras un accidente de coche en enero, cuando viró bruscamente para evitar chocar con un camión, se metió en una zanja y dio varias vueltas de campana. Por otra parte, el primer ministro keniata Raila Odinga lamentó la muerte del atleta. "El fallecimiento de Wanjiru no es sólo una pérdida para su familia y amigos sino también para toda Kenia y para el mundo del atletismo", apuntó. "Como una nación atlética, estamos deseando tener una buena actuación en los Juegos Olímpicos de Londres el año que viene. Wanjiru era una de nuestras apuestas seguras para el oro. Su muerte ha sido un gran golpe a nuestros sueños", añadió.

El más joven en lograr cuatro 'grandes'

Wanjiru fue el corredor más joven en ganar cuatro 'grandes' maratones después de imponerse, además de la cita olímpica de Pekín, en las carreras de Chicago (en dos ocasiones) y Londres, carrera que abandonó esta temporada por culpa de una lesión de rodilla.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Recull de premsa;Mutai gana el Maratón de Londres con la cuarta mejor marca de todos los tiempos

http://www.marca.com/2011/04/17/atletismo/1303041885.html?a=PRO1a0fe0aa99e54f257cf207a88122b35a&t=1303117295

La marca ganadora de Mutai, que sentenció la carrera con un brusco cambio de ritmo en el km. 33, es también récord de la carrera londinense


El keniano Emmanuel Mutai alcanzó el cuarto puesto en el escalafón mundial de todos los tiempos en maratón con su victoria en Londres en un tiempo oficioso de 2h04:39, precediendo en la meta a sus compatriotas Martin Lel y Patrick Makau, que sostuvieron un cerrado esprint por detrás.


La marca ganadora de Mutai, que sentenció la carrera con un brusco cambio de ritmo en el km. 33, es también récord de la carrera londinense, que estaba en poder otro keniano, Samuel Wanjiru, con 2h05:10 desde el año 2009.
La carrera, que cumplía su trigésimo aniversario, congregó en la salida a 36.500 corredores.
Ganadora en su segunda Maratón
La keniana Mary Keitany, tercera en noviembre pasado en Nueva York, el primer maratón de su vida, consiguió su primera victoria en su segunda experiencia en la distancia, después de correr en solitario casi toda la segunda mitad del recorrido.

La keniana se fue sola poco después de pasar el medio maratón. En el km. 25 tenía 18 segundos de ventaja sobre la etíope Aselefech Mergia, tercera el año pasado, y terminó imponiéndose con una marca oficiosa de 2h19:17, convirtiéndose en la décima atleta de la historia que baja de 2h20 en el maratón.

dijous, 27 de gener del 2011

Recull de premsa; Alcober carrega contra la Federació Espanyola

La RFEA vol imposar el carnet del corredor a tots els atletes, populars o no. A Barcelona no ho accepten
 EFE

El regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, Pere Alcober, va assenyalar ahir que l'exclusió de les proves atlètiques barcelonines del calendari de curses de la Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA) es deu a "les exigències de la RFEA" i "la impossibilitat de complir-les ".

La principal d'elles, segons va revelar Alcober, és l'obligació de facilitar la base de dades amb els participants en les proves, una informació de la qual és propietari l'organitzador. "Els corredors ens donen les seves dades en funció que es mantingui una estricta confidencialitat sobre ells i que són exclusivament per a ús privat", va explicar Alcober.


Alcober va parlar clar

L'assumpte es remonta al 17 de març de l'any passat, quan la RFEA va presentar el carnet del corredor, que seria obligatori per participar en curses populars federades del calendari de la RFEA a partir de l'1 de novembre.

Fins aquesta data, el carnet del corredor era gratuït, però a partir d'aquesta data costaria 9 euros anuals. . El pagament és voluntari, però els corredors, a canvi, han de cedir les seves dades al programa carnet corredor de la RFEA.

I aquest és el principal punt de desacord, ja que els organitzadors de carreres han de cedir les seves bases de dades, el que podria allunyar molts corredors de les carreres que la RFEA volia passar a controlar.

L'Ajuntament de Barcelona es va mantenir contrari a aquesta exigència i tant la 'Cursa dels Nasos' com la Mitja Marató i la Marató de Barcelona han estat exclosos del calendari de competicions de la RFEA.

 "El conflicte no l'hem generat nosaltres.  Portem molts anys treballant perquè la gent faci esport i l'atletisme popular ho és. Nosaltres mantenim els nostres principis i no neguem la participació d'atletes d'elit amb els populars ", va insistir Alcober.

"No podem entendre i no sé quina explicació dóna la Federació Espanyola per excloure a Barcelona del seu calendari de competicions per mantenir la responsabilitat que tenim sobre les proves que organitzem i no facilitar a ningú les dades dels corredors", ha insistit.

Alcober va afirmar que amb tot aquest assumpte "la primera perjudicada és la pròpia Federació Espanyola", però a més aquesta decisió "també perjudica els corredors populars i als professionals que vulguin venir a córrer".

http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=735549&idseccio_PK=1564

dimarts, 21 de desembre del 2010

Recull de premsa; Josep Perramon

Un article publicat a La Vanguardia el 27/08/2009 força interessant:
"Hoy también corro"
A sus 68 años, Josep Perramon, que vivió la época de los pioneros del maratón, continúa entrenándose a diario

Ayer, Josep Perramon repitió su rutina: desayunó, se vistió de corto, alcanzó las pistas de atletismo del Congost (Manresa) a las diez de la mañana y se puso a correr junto a sus compañeros. "A entrenarse mientras se pueda", dice él. Y sonríe, ilusionado, a sus 68 años: no hay mejor momento en todo el día.

Josep Perramon rebobina en el tiempo y aparece en 1978, cuando contaba 37 años y afrontaba nuevos retos como deportista: redondeado un recorrido fecundo como corredor de mediofondo (1m51s en los 800 m; 3m52s en los 1.500), entonces se le había metido entre ceja y ceja la posibilidad de correr un maratón. 

"Y claro –recuerda él–: entonces, esto del maratón era algo muy extraño en España. Piense que entonces apenas participamos 142 corredores, nada que ver con los casi 10.000 de este año". Perramon habla de entrenamientos en precario, a menudo sin conocimiento, todo sustentado en la intuición: no había pulsómetros, circuitos marcados, revistas especializadas. 

Sólo, el deseo de aprender, la intención de dominar una distancia legendaria, los 42,195 km. Y para lograrlo, había que sumergirse en la disciplina: adiestrarse a base de bofetadas. "El día de mi primer maratón (año del estreno de la Marató de Barcelona, en 1978), me las vi moradas para acabar –lo hizo en 3h23m–. Así que me tuve que poner a estudiar los mecanismos de la carrera". 

Perramon se recuerda a sí mismo buceando en las bibliotecas, traduciendo aquellas revistas francesas que planteaban sesudos entrenamientos, las fórmulas para afrontar el famoso muro del kilómetro 30 o la manera de combatir la temida hipoglucemia, el momento en el que el organismo ha vaciado sus reservas de glucosa y ya no puede avanzar un paso más. 

"Luego salió el librito de Oliu. Y por ahí, leyéndolo, fuimos aprendiendo un poquito más en esto del maratón". Se refiere a Ramon Oliu, una de las almas de la Marató de Barcelona (al principio, y durante dos ediciones, se llamó Marató de Catalunya y se disputó en Palafrugell), un hombre que se había ido a Nueva York, cuna universal del footing, y que allí, preguntando y asistiendo a foros y debates, había ido componiendo los elementos clave en la preparación del maratón. 

"A través de aquel librito, supimos que estábamos haciendo muy pocos kilómetros a la semana, y que necesitábamos más tiradas largas, de treinta kilómetros muy suaves, para ir formando la base". "A partir de entonces, la cosa se fue animando", dice Perramon, que repitió en los años sucesivos y llegó a registrar unos excelentes 2h27m (1984). 

Fascinado con la experiencia, siguió hasta el 2004, cuando se convirtió en el único hombre que había corrido todas las ediciones del maratón barcelonés. Entonces, la prueba ya era un evento multitudinario, una cita básica en el calendario maratoniano internacional (cada año, se organizan cerca de 800 maratones en el mundo). 

"Ahora –apunta– a veces tengo la sensación de que hay demasiada información. Unos hablan de que necesitan muchos kilómetros para estar bien preparados. Otros apuestan por correr menos rato y más deprisa... No sé, a mí eso ya me queda lejos. Hoy, yo corro por mantenerme en forma: correr me ha reanimado en muchos aspectos. Me ha ayudado a superar la muerte de mi esposa, hace tres años, y a recuperarme de dos operaciones de cáncer de próstata. Me ha ayudado a plantarle cara a cualquier mala noticia, a afrontarla".


divendres, 17 de desembre del 2010

Recull de premsa; Sobran pruebas contra Marta Domínguez

Joan Justribó - 17/12/2010 - El Mundo Deportivo
En el cuestionario de preguntas a la agencia Efe que Marta Domínguez respondió hace unos días, y que constituye la única declaración pública de la campeona mundial de 3.000 metros obstáculos desde el estallido de la Operación Galgo, la atleta palentina aseguraba que en el registro de su domicilio practicado hace ocho días no se halló ninguna sustancia ilegal. Pero fuentes de la Fiscalía sostienen que hay "cantidad de pruebas" que relacionan a Domínguez con la trama de suministro de sustancias dopantes desarticulada por la investigación de la Guardia Civil.
Así, Marta declarará como imputada por un presunto delito contra la salud pública, tipificado en el artículo 361 bis del Código Penal –el mismo que los seis interrogados ya por la juez que instruye el caso–, y por otro presunto delito de blanqueo de capitales, según informó el diario El País, citando a Eduardo Esteban, portavoz de la Fiscalía de Madrid.

La declaración de Domínguez ante la juez Mercedes Pérez se producirá como muy pronto la próxima semana y podría tener lugar en Madrid, aunque primero se barajó la posibilidad de realizarla desde Palencia a través de una videoconferencia. La amniocentesis a que fue sometida la atleta, embarazada de cuatro meses, y una baja por enfermedad de la juez han retrasado esa comparecencia.

Las escuchas de sus conversaciones telefónicas con otros atletas son, según fuentes de la investigación, el punto principal que la implica como presunta suministradora de sustancias dopantes. A partir de varias de esas escuchas, algunas de las reuniones de Domínguez fueron filmadas, y ese material, fotos y vídeos, forman parte de la instrucción. "La Fiscalía quiere que todo siga adelante y se llegue hasta el fondo. El trabajo de la Guardia Civil sólo merece elogios. La investigación es extensa y densa, con gran cantidad de pruebas, como fotos y vídeos", explicó el portavoz de la Fiscalía, mientras se está a la espera de que la juez dé la orden para que se inicie en el laboratorio de Madrid el análisis de varios tipos diferentes de pastillas hallados en el registro del domicilio de la campeona del mundo. Otras fuentes de la investigación puntualizaron que en el registro no se halló ni EPO ni inyectables, pese a que algunas informaciones previas difundieron lo contrario.

La sombra de Eufemiano

Paralelamente, Domínguez deberá explicar también ante la juez cuál es su vinculación con el doctor Eufemiano Fuentes, uno de los imputados en la Operación Galgo y en su día cerebro de la Operación Puerto. El diario Público, citando el contenido de la documentación de la Operación Galgo, informa que en la misma consta que la relación profesional entre Domínguez y Fuentes se remonta a 1999, y que no se interrumpió cuando salió a la luz la implicación de él en la Operación Puerto hace cuatro años.

Varios documentos probarían que la palentina tenía ya como asesor al polémico médico canario desde antes de los Juegos Olímpicos de Sydney. En 2001 conquistó en Edmonton su primera plata mundialista en 5.000 metros, reeditada dos años después en París. El hallazgo de una bolsa de sangre con el número de teléfono de la atleta como referencia, durante los registros al domicilio de Fuentes en 2006, no fue tomado en cuenta entonces, pero forma parte de la investigación actual.

La campeona del mundo, mientras tanto, ha puesto su defensa en manos de José Rodríguez, el abogado que llevó las defensas de Alejandro Valverde y Paquillo Fernández.




dilluns, 22 de novembre del 2010

Recull de premsa; "Relacionar esport i risc no té cap sentit"

El Punt - dilluns 22 de novembre de 2010
L'ENTREVISTA
“Relacionar esport i risc no té cap sentit”
22/11/10 02:00 - XEVI MASACHS



Dr.Serra Grima Foto: Andreu Puig

Els casos de mort sobtada en l'esport són molt excepcionals. Ho defensa intensament el doctor Ricard Serra Grima, amb dades i amb la força que li dóna una prestigiosa experiència d'uns trenta anys estudiant el cor dels esportistes. Molt preocupat per l'alarma social que s'ha generat, el cardiòleg reclama tranquil·litat i demana fer pedagogia. “Si les coses es fan ben fetes, és molt difícil que s'escapi una malaltia amb risc de mort sobtada”, assegura. I recomana, és clar, fer esport.
D'entrada, estic decebut per l'alarma social que s'ha creat. No és normal que, després d'una conferència, em vinguessin cinc pediatres desesperats perquè rebien una allau de pares que volien fer proves als seus fills pel que passava.
Em posa a to la primera pregunta.
Cada cop hi ha més casos de mort sobtada en l'esport, o és cosa del focus mediàtic?
No hi ha més casos ni de bon tros. Els esportistes entrenen més que abans i hi ha més control. Sí que és cert que la repercussió mediàtica ha augmentat, i això provoca la sensació que el fenomen és més freqüent del que és. Tots els casos que s'han presentat tenen una malaltia de fons que, pel que sigui, no s'ha diagnosticat. Però relacionar esport i risc és fals, no té cap sentit.
Més d'un la deu fer, aquesta relació.
Contestaré amb dades, que són prou clares. Al Sant Pau, on dirigeixo la rehabilitació cardíaca, l'exercici físic és una de les mesures que prenem perquè una persona que ha tingut un infart no en tingui un altre. Són pacients amb un problema de cor, diagnosticat, i en vint-i-cinc anys no hem tingut cap episodi de mort sobtada. A Granollers, han revisat 16.200 esportistes, i cap episodi. I al Barça, on he estat cardiòleg vint anys, des de l'època en què el club va crear un servei de medicina esportiva pioner amb el doctor Carles Bestit, zero casos. En totes les seccions.
Li fa mal, com a expert i amb aquestes dades, que es creï alarma?
Estic molt preocupat, i em sap molt greu, que s'hagi creat aquesta situació que no condueix a res de bo. S'han de situar les coses a lloc. És cert que els esportistes s'han de revisar, però ja es feia. I en molts llocs, es fa tal com s'ha de fer.
No tots els controls són prou eficients?
Aquest és l'altre problema. Si les coses es fan ben fetes, és molt difícil i excepcional que s'escapi una malaltia amb risc de mort sobtada. Des dels CAP de Catalunya, els nens estan avaluats pel pediatra, que els fa un seguiment. Als que fan esport, potser els farà falta un electrocardiograma, però el metge de capçalera coneix bé l'historial. Hi ha metges que saben amb detall els antecedents. El jugador del Salamanca que ha hagut de plegar tenia una història familiar tremenda. No vull jutjar el cas, però el model és el metge de família que coneix l'historial.
Hi ha casos inexplicables?
Són excepcionals. L'excepcionalitat existeix sempre. Acabo de parlar amb els pares d'un esportista amb una carrera prometedora, que no entenien que hagués de deixar l'alta competició. Això és un cas excepcional. Si les coses es fan ben fetes, arribem a les dades de Granollers. Perquè el metge ha fet una història clínica ben feta. El metge ha de fer de metge, el pediatra, de pediatra i el metge de l'esport, de metge de l'esport. No hi ha cap necessitat de fer un munt de proves. De Puerta, un seu company deia que estava sempre marejat. Què vol dir? Que probablement es va marejar a conseqüència d'una arítmia greu.
Hi hauria d'haver desfibril·ladors a tots els recintes esportius?
El desfibril·lador té unes indicacions claríssimes i la seva utilitat, però també genera dubtes. Com es regula? On en posem? Al camp de futbol, al pavelló, o en un carrer concorregut com el Portal de l'Àngel de Barcelona? I un cop el tenim, per exemple, en un poble, com eduquem a la gent en el seu ús? No és tan fàcil.
Molta gent fa activitat esportiva sense estar federada. Què els recomanaria?
Fer una revisió mèdica adequada. Si dius que fas esport, el metge n'estarà molt satisfet, perquè associarà ràpidament esport amb salut. L'esport és salut, no és risc. I, per bé que m'apassiona l'esport, parlo amb la màxima objectivitat. Disposo de dades i m'hi he dedicat tota la vida.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Recull de premsa; mundial de mitja marató

Kiprop entrant vencedor ( foto IAFF - Getty images )
(AFP)
NANNING, Xina — El kenyà Wilson Kiprop va guanyar aquest dissabte a Nanning el mundial de semi marató i va posar fi a quatre anys de domini del eritreu Zersenay Tadese, mentre que en la categoria femenina es va imposar la seva compatriota Florence Kiplagat.
La kenyana, campiona del món de cross en 2009 i que sortia com a favorita de la prova, va arribar a la meta amb un temps d'1 hora 8 minuts i 24 segons, per davant de l'etíop Dire Tune, a 10 segons, i d'una altra kenyana, Peninah Arusei, a 41 segons de la capdavantera.
El títol masculí es va decidir en els últims metres, en l'esprint entre Kiprop i Tadese, plusmarquista mundial de la distància (58.23) i va ser finalment el kenyà el que es va portar la victòria, amb 4 segons d'avantatge i un temps total d'1 hora i 7 segons.
"Abans de l'esprint no tenia molta confiança. Sabia que la victòria es decidiria en els últims 200 metres, per això vaig intentar reservar forces. En els últims 100 metres, em vaig adonar que era el més fort i que podia guanyar", va explicar Kiprop, de 23 anys, després de la victòria.
El seu compatriota Sammy Kitwara va quedar en tercer lloc, a 15 segons del capdavanter.


Resultats del mundial de semi marató de Nanning:
HOMES:
1. Wilson Kiprop (KEN) 1h00:07.
2. Zersenay Tadese (ERI) a 04.
3. Sammy Kitwara (KEN) 15.
4. Silas Kipruto (KEN) 56.
5. Samuel Tsegay (ERI) 1:06.
...
DONES:
1. Florence Kiplagat (KEN) 1h08:24.
2. Dire Tune (ETH) a 10.
3. Peninah Arusei (KEN) 41.
4. Feyse Tadese (ETH) 1:04.
5. Joyce Chepkirui (KEN) 1:06.

dilluns, 30 d’agost del 2010

Recull de premsa; nou rècord mundial de 800m de Rudisha

http://www.elmundodeportivo.es/gen/20100829/53991222989/noticia/rudisha-vuelve-a-batir-el-record-mundial-de-800-con-141.01.html

Agencias - 29/08/2010 18:34
El keniano David Lekuta Rudisha volvió a batir el récord mundial de 800 metros hasta dejarlo en 1:41.01 en la reunión de Rieti, en una carrera en la que el español Arturo Casado fue sexto con 1:44.74, segunda mejor marca española de todos los tiempos.

Una semana después de arrebatar en Berlín al danés Wilson Kipketer el récord de las dos vueltas a la pista con un tiempo de 1:41.09, Rudisha cumplió su compromiso de intentar rebajarlo y lo consiguió en una carrera excepcional.

Su compatriota Sammy Tangui, en labores de liebre, pasó los 400 metros en 48.20 y, como en Berlín, Rudisha se quedó solo al frente de la carrera para recorrer la última vuelta. Su compatriota Boaz Kiplagat Lalang llegó segundo en 1:42.95 y el estadounidense Nick Symmonds fue tercero con 1:43.76.

dimecres, 25 d’agost del 2010

Recull de premsa; troben mort a l'atleta nordamericà Pettigrew

http://www.marca.com/2010/08/10/atletismo/1281465833.html

ATLETA DE 42 AÑOS QUE FUE ORO EN 400 METROS LISOS

Encuentran muerto en su coche al ex campeón del mundo Antonio Pettigrew



  • Trabajaba como asistente en la Universidad de Carolina del Norte aunque no se aclararon las circunstancias del fallecimiento

10/08/10 - 20:43.ta
El atleta estadounidense Antonio Pettigrew, ex campeón mundial de los 400 metros, fue hallado muerto dentro de su automóvil, según informó la Universidad de Carolina del Norte, donde Pettigrew, de 42 años, trabajaba como asistente, aunque no aclaró las circunstancias del fallecimiento.
Pettigrew fue campeón mundial de los 400 metros en 1991 y campeón olímpico en los Juegos de Sydney 2000 en la prueba de relevos 4x400 metros. Esa medalla de oro le fue revocada al equipo estadounidense ocho años después por la descalificación de los hermanos Alvin y Calvin Harrison y de Jerome Young por doping, que incluso Pettigrew admitió posteriormente.
En la misma prueba, pero en un equipo que completaban Young, Tyree Washington y Michael Johnson, Pettigrew logró el record mundial en 1998 que se mantiene aún vigente.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Recull de premsa; Girard superar los 18.000 kms

El mundo deportivo - 24/06/2010 

El ultrafondista francés Serge Girard, de 56 años, ya ha superado los 18.000 km. en 250 días corriendo sin parar y se acerca a su meta de cubrir 25.300 km. en un año por los 27 países de la Unión Europea. Girard, que está ahora en Suecia, salió de París el 17 de octubre pasado y ya ha atravesado 16 países a una media de 72,7 km. corridos por día. El récord actual es del indio Tirtha Kuma Phani, que en 2007 completó 22.581,09 km. en un año


http://www.elmundodeportivo.es/gen/20100624/53951738587/noticia/girard-supera-los-18.000-kms..html