divendres, 18 de novembre del 2011

Behobia-San Sebastià 2011


Un cap de setmana  fantàstic. Ja tenim aquí el reportatge !!!!





31 comentaris:

  1. Mentre es cuina el reportatge, jo compartiré el mateix escrit que vaig fer al facebook.
    "Estic esgotat!!! Aquest cap de setmana m'ha deixat fet pols i jo crec que ha estat la calor, doncs tampoc he abusat gaire dels pinchos i txacolins. Aquesta Behobia-SS havia de ser diferent a la del any passat i així ha estat. L’experiència de l’any passat la tenia molt viva. En aquella edició vaig esforçar-me molt per arribar amb una bona marca però físicament i psicològicament va suposar un desgast molt important.
    Aquest any el pla “A” estava ben definit i interioritat. Consistia en sortir amb el meu amic Laure, garantia de ritme constant, i aguantar fins acabar de pujar el port de Miracruz. A partir d’aquest punt a fons fins a la meta.
    La cursa va començar molt bé, ritme constant i controlant l’esforç. Queien els quilòmetres i varem afrontar la primera pujada dura al km 6 molt bé. La calor era insuportable i la deshidratació evident. Els ritmes s’anaven lleugerament per sobre dels 3’40’’ i el grup que teòricament anava a l’objectiu de 1h 13’ es distanciaven de mica en mica. A partir del km 9 vaig adonar-me que la cursa no aniria bé, o com a mínim com jo volia. No tenia ganes de repetir experiències. Llavors, vaig donar mitja volta i vaig anar a buscar a la meva dona que sortia 32 minuts més tard (pla “B”).
    Tothom diu que la B-SS és una cursa per gaudir-la i és cert. L’ambient és impressionat i pràcticament en els 20km del recorregut sempre et trobes recolzat per el públic. Però esportivament és una prova molt dura i és molt difícil fer bona marca sense exigir-te un elevat nivell d’esforç i sacrifici. Jo puc dir que aquest any he gaudit de la cursa i de l’ambient, però està clar que aquest any no el recordaré especialment per la meva marca, sinó com l’any que vaig fer la B-SS amb la meva dona."
    Fins aviat,

    ResponElimina
  2. Mientras se cocina el reportaje, yo también compartiré mis pensamientos:
    “Estic COLLONUT “este fin de semana me ha sentado de P.M. creo que a sido por la fiesta, risas, pinchos y txakoli (gracias a Mireia por llevarnos al Ceruko impresionante Y Eva por la peaso de cena degustación en el Narru de la noche de sábado) creo que la botella de Rioja que me bebí fue lo que hizo que no me deshidratara en la cursa…..

    Cursa dura, más de lo que me avían explicado, no por los constantes toboganes ni por la primera subida fuerte del km 6, ni tampoco por la subida de Miracruz (tenían que cambiar el nombre por VAYACRUZ), ni por los 25 grados de calor asfixiante para correr, no no no no, por nada de eso, porque aunque no os lo creáis en los avituallamientos solo daban agua si si, habéis leído bien AGUAAA, pero no estamos en el país vasco, donde están los chupitos de PACHARAN y vasos de Txakoli, para poder afrontar las subidas….

    AHÍ VA LA OSTIA PACHI ESTO QUE MARICONADA ES !!!!!!!!!

    Aparte de este pequeño error que espero que subsanen en próximas ediciones, la organización perfecta, impresionante la marea de público que te anima en toda la cursa, con su entrega, gritos de aliento y ánimos constantes, te pone los pelos de punta, mi Aplauso para todos ellos Plas,plas,plas,plas….

    En definitiva, un fin de semana fantástico compartido con amigos.
    Espero volver el año que viene y compartir otra B-SS.

    P.D. (Risto Peix me ha dicho que espera a que se publique el video para dar cera pulir cera)

    ResponElimina
  3. El cuiner té molta feina. No crec que la teca estigui acabada fins dijous al matí...

    ResponElimina
  4. El cuiner que estigui trànquil, que els grans plats sempre es fan a foc lent...

    ResponElimina
  5. cosinero, cosinerooooo, enciende bien la candelaaaa y prepara con esmero un arroooz con habichueeelassss..........

    ResponElimina
  6. Enhorabuena a todos!!! con 25 grados os disteis un chapuzón en la Concha luego, no? :D
    Xavi, creo que que por actos como el que hiciste, te llevas un premio seguro al llegar a casa ;) ...y tienes a la mujer con una sonrisa de oreja a oreja toda la semana ^_^
    Al cocinero: por favor, no publiques fotos con chuletones y botellicas de vino, please!!! que vais a herir nuestra sensibilidad ...y se nos van a poner los dientes demasiado largos :D

    ResponElimina
  7. El cuiner ja ha fet el plat però sembla que el cambrer ( alias you tube ) no li dona la gana de portar-lo a taula.

    Estem en negociacions i esperem que aquesta tarda/nit vulgui treballar correctament i per fi el puguem publicar.

    ResponElimina
  8. Moltes felicitats a tots els corredors i corredores d´A4ELKM que heu fet la Behobia enguany i sobre tot felicitacions a la reportera Eva per la seva paciència i perseverancia al costat de l´arc de meta i com no als productors del reportatge que ha estat genial, com el cap de setmana que em passat a Donosti.

    ResponElimina
  9. Cap de setmana inolvidable a San Sebastian, la companyia, l'ambient i el temps ens han acompanyat!

    L'any que vé més.

    la cursa va ser molt dura, per mi va ser asfixiant per la calor, vaig patir molt per arribar al final, però molt satisfeta d'haver-ho aconseguit! Trista per arribar i no haver trobat ningú a l'arribada.

    L'any que vé més, més cursa i més llocs de pintxos (a part del Ceruko) Lluis prepara't!!

    Reportatge immillorable!

    ResponElimina
  10. Boníssim !!! cada setmana vull un reportatge d'aquests.

    Això és molt millor que qualsevol programa de televisió.

    Felicittats a tots, malgrat no ho va sortir les marques desitjades.

    Ens veiem aviat,

    ResponElimina
  11. Molt bo Javi el me portat dos llebres que surten darrere meu.


    Hem van dir que la cursa era dura pero uf amb la calor. ES DURA DE COLLONS.
    Per quuedar 2º classificatg del calaix hi ha premi?¿?
    EStic molt satisfet amb 1'18. Com vaig dir venia a disfrutar dons portaba 5 mesos abandonat de les competicions i entrenaments i vaig tornar a gaudir de la competicio.

    Festa chuletons, paxarans, txaxolins, pinxos, festa, bona compañia, bons apats............... uf no se si tornar l'any que be

    ResponElimina
  12. CONFESIONES DE MI YO INTERNO PARTE 2
    ESPERANDO EN META

    (Leer con voz pijo-contenta-feliz-resacosa) Ohhh, qué super bien me lo estoy passssando! Cuánta gente!Estoy en un mini-sitio-estrechito,no más de palmo por palmo, pero da igual, lo que sea por mi gente. Qué música más chuli! (canturrear) La mano arriba, la media vuelta, dale al cirulo... Ufff,todavía me dura el vinito de anoche...Uy, ya empiezan a llegar!!! (nervios) Es el primero, un negrito...fissssh (entiéndase como el ruido que hace el corredor al pasar por mi lado). Y el segundo...fisssh...va como una bala!!!...ahí vienen más...fisssh, fisssh, fisssh... Anda mira, mi calvinnnn...Toooniii...fisssh...Y Jaume? (por fin se ha hecho justicia, soci...jeje)...fisssh...Jaaaviiii...fisssh...Isssssma....fisssh...Lluis y Santi...Jaume???fisssh...fisssh-fisssh-fisssh-fisssh-fissshfissshfissshfissshpormil, por dos mil...(versión nº 2 de la cara de la niña del exorcista: tengo angustia, tengo angustia!!) Dónde estánnn, no veo a nadie (fissshfissshfisssh copiar-pegar por doce mil)
    Camiseta negra, sobaqueras naranjas...camiseta negra, sobaqueras naranjas...camiseta negra, sobaqueras naranjas...(una hora después)... mamisera pegra, soplaperas jaranja...la mesita negra, con las velas a franjas...Esa chicha a tierra, con las peras en alza...Dioooooooossssss, me voy a volver loca! (léase con voz del novio de la duquesa de Alba en la noche de bodas, delante del friqui-friqui desnudo de su churri) Quién me mandaría a mi meterme en estos lodos??? Dónde estánnn? Quién viene ahoraaaa? Se me ha encayado la puñetera cámara!...Fissssshhhhhhhfisssshhh...No aguanto más en este minisitio, porqué me he puesto aquí? Total, pa lo que hay que veeerrrrr??? (poner voz de Rambo) Dios mio, no siento las piernas...No puedo moverme...Y la Mireia??? Dónde está la Mireia??? Yolanda??? Jordi??? Oriol???? Albert T???Albert D??? Reyes??? Kiko??? Clapés??? Juanju??? Carlos??? ARRRRRRRRRRRRRRGGGGGGGGGGGGGGGGG!!!!!

    Quiero dar las gracias a todos los socios del club en general, por lo bien que me tratáis, y disculparme con todos aquellos a los que no puede ver entre tantos fisssshhh, y os quedásteis sin las fotos de llegada a meta. Me encanta pertenecer a este club!

    PD: Mireia, mi chica, puedo prometer y prometo que nunca más volverás sola hasta el hotel. Peti qui peti, me tendrás en meta! Tastimu!

    ResponElimina
  13. Xavi, pensabas que me había olvidado de ti? Pues no! Todo lo contrario! Quería hacerte una mención especial!! ( Creéis que ha colado?)
    No dudes ni un sólo momento que siempre te llevo en mi corazón.

    ResponElimina
  14. que bonito reportage,estoy contenta de haber participado en esta behobia como dice mi compi Mireia muy dura pero llegamos,el lunes tenia toda la boca mala, herpes, llagas ,pero bien,el proximo año mejor.

    ResponElimina
  15. Reyes,

    Què curiós, a la Iolanda i a mi ens han sortit un parell d'herpes labials.

    L'any que vé tornarem i espero poder-la acabar per sota les dues hores.

    ResponElimina
  16. Risto Peix, on ets???
    Ataques o começo???

    ResponElimina
  17. Sempre hi han curses que pel fet de viura-la tot el cap de setmana,et dura tot l'any i si l'has viscut al costat dels amics,es converteix en una de les favorites, amb el desig que arribi un altre cop, ben aviat.

    Personalment la cursa no em va sortir com jo volia,vaig fer 3 minuts més que l'any passat, 1 hora 11 minuts ,fen la pitjor marca de les meves 6 edicions disputades.

    Però també ha sigut el millor cap de setmana "Behobia" que he passat,tot, excepte la cursa,ha sortit rodò.El rodatge del dissabte genial,el banyet del 12 de Novembre,la mar d'original,els pinxos una delicatesem,el sopar insuperable i tot tot,amb les millors de les companyies.

    També t'adones de una serie d'actes, on pots fer-te una idea de la calitat humana dels atletes de a4elkm.

    El gran amor que dispensa en Xavi a la seva dona ,que en el km 9 , que anava a ritme de 1.16,va decidir donar mitja volta i anar a buscar a la seva parella i fer-li de llebre fins meta,si senyor...es un autentic Cupido.

    Hi han fotos una mica pujades de tó, amb aquesta crisi,aquest club ha decidit en junta directiva,plantejar seriosament fer un calendari dels atletes-as del club seminus-as
    Hem decidit que la foto d'en Lluis amb actitud "viciosa"del reportatge , surti en el mes de gener.
    Anonimament, hem rebut donacions a cnvi de tenir copia original de la foto, però la junta directiva te la idea molt clara de que sortirà la foto al calendari,i que la vulgui comprar,que pagui!
    No us perdeu el calendari...hi ha un-a atleta que a lo millor penseu que s'ha involucrat una mica més del compte.

    Felicitats a tots els companys per la cursa,per gaudir de l'ambient i per estar lluint els colors del nostre club a terres basques.

    Menció especial a l'Eva,la veritat que jo no la considero la nostra fotografa,més be diria jo,que és la nostra atleta ,que apart de progresar molt rapid atleticament parlant, ens fa unes fotos i un seguiment de tots nosaltres per obtenir les millors instantaneas que es per treure's el barret,i tot tot amb el millor dels seus somriures, que comença a ser peça clau, en la bona marxa d'aquest club.

    ResponElimina
  18. Qué buenos los videos!!!
    Me he reido un montón ...y se me han puesto los dientes muy largos viendo la cena =:O
    Todos ahí quejandose: "que calor ha hecho", calor??? cómo quereis correr frescos con un chuletón de 850gr entre costilla y costilla, más el previo de pinchos y un litro de vino por cabeza!?!?! así claro que dan golpes de calor!!! :D
    Buenísima también la crónica escrita de Eva; este año en la cena de clausura de la temporada, además de karaoke popular y performance de Juanjo, Eva tendría que hacer unos monólogos en plan el club de la comedia! :D

    ResponElimina
  19. Ya que me llamáis (mi amigo Xavi) aquí estoy, esta vez no os daré Cera, me habéis tocado la fibra, soy incapaz de dar cera donde triunfa el Amor y la gente esta tan enamorada y feliz…

    Solo un consejito que espero que sirva de algo “Desde el W.C. Con Amor...”

    Un atleta puede decidir salir a acompañar a su tía María, Mujer o su sobrino Pepe, en una cursa si esa es su decisión de primer momento…. Pero si se sale a competir de principio contra uno mismo, que en eso reside el atletismo y mas el popular o cualquier disciplina deportiva, lucharemos hasta el final cada cursa, sin importarnos si por motivos externos no podemos realizar la marca que nos pusimos,(siempre que no nos lesionemos) porque lo más importante es llegar y vencer la distancia, 1minuto mas, 5minutos mas, es lo de menos, si pese a nuestro impulso de abandonar, porque no llegamos al objetivo marcado, finalizamos la cursa, nos veremos reforzados y recompensados sicológicamente para afrontar nuevos retos, tanto personales como deportivos.

    El verdadero objetivo, el objetivo final de una disciplina, reposa no en la victoria o la derrota, si no en el perfeccionamiento del carácter de sus participantes.
    (Gichin Funakoshi 1868/1957)

    P.D; Felicitar a Reyes, Mireia, Yolanda, por su entrega y su lucha por acabar una cursa dura que lo demuestran esos Herpes labiales, salidos por el esfuerzo realizado y la deshidratación. Oleee Chicas con un par!!!!

    P.D: Jaume Almodóvar… eres un Crac has plasmado perfectamente el estupendo fin de semana que pasamos en B-SS. “GENIAL”

    ResponElimina
  20. Eva, no dubto que ho faràs, i a la teva manera hi eres gravant amb la càmara.

    El problema és un que: "De un lugar de Catalunya, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un marido de los de calza en pantalón corto, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor. El resto della concluían sayo de velarte, calzas de velludo para las fiestas, con sus pantuflos de lo mesmo, y los días de entresemana se honraba con su vellorí de lo más fino. Tenía en su casa una ama que pasaba de los cuarenta y dos hijos que no llegaban a los veinte, y un conejo de campo y plaza. Frisaba la edad de nuestro hidalgo con los cuarenta y tantos años. Era de complexión recia, seco de carnes, enjuto de rostro, gran madrugador y amigo del correr. Pero esto importa poco a nuestro cuento: basta que en la narración dél no se saque más excusas de la manga y esté dónde tiene que estar, en la llegada esperándome."

    ResponElimina
  21. Demano al webmaster que posi una mica de seny. Això hauria de ser un club seriós...

    ResponElimina
  22. Anda Dulcinea,no seas boba!! Todo el Toboso sabe,que no hay caballero tan enamorado que tu Don Quijote,te lo dice Sancho Panza, que comparte con el,muchas de sus andanzas.

    ResponElimina
  23. (A mi no me gusta criticar, pero la vecina del 5º esta preña trae gemelos)seguro que si hubiera sido al reves, su mujer estaria esperando en el ultimo tramo,como mi marido me espero a mi.

    PD.si somos buenos para ir de pinxos tambien para esperar en meta.
    MIREIA¡ LAS MUJERES AL PODER

    ResponElimina
  24. Las batallas contra las mujeres son las únicas que se ganan huyendo.
    NAPOLEÓN I

    Perdoneu....però algú ho havia de dir...

    ResponElimina
  25. Davant d'aquest atac femení, fora de lloc, em veig obligat a intervenir i deixar clar;

    1. Que tot i estar lesionat vaig sortir a donar-ho tot. Al km 1 anava just darrera del Toni mossegan-li les orelles.

    2. Que passat el km 1, vaig notar una estrebada, que malauradamentem m'obligava a retirar-me

    3. Que tot i així, vaig continuar a un ritme més lent, ja que si m'aturava, em refredava i esperava a la meva estimada dona com altres van fer, estic segur que no hauria arribat a meta dins el termini legal, i per tant hagués obligat a la meva estimada dona i als meus amics a esperar-me molt més del compte.

    4. Que tot i això vaig acabar la cursa.

    5. Que vaig anar a l'hotel a dutxar-me disposat a tornar per veure la meva estimada dona arribar.

    6. Que em vaig dutxar "cagando leches".

    7 I que un cop dutxat vaig mirar el rellotge i em vaig adonar, que tot i que anés ràpidament a meta una altra vegada, hauria arribat molt just però era molt possible que tampoc la veiés atès la gentada que hi havia.

    8 I que molt a pesar meu, vaig decidir quedar-me a l'hotel veient la fòrmula 1 , descansat i recuperant-me de la meva lesió, per tal que a les properes curses pogués veure l'arribada triomfal de la meva dona.

    I deixo, com deia aquell ilustre president del Barça, el tema per "sanjado ".

    ResponElimina
  26. Ja veig que avui TAMBÉ dormiré a la banyera...

    ResponElimina
  27. Llora como un niño lo que no has sabido defender como un hombre...

    ResponElimina
  28. Molt bones! Sense dubte un gran cap de setmana.
    Molt bona la narrativa de la Mireia. Sí senyora, afinant el llapis.
    Fent una mica d'autocrítica, encara hem de pulir alguns temilles:
    Som a 2011. Algun investigador deu haver ja demostrat que l'alcohol no és compatible amb una cursa òptima de 20 km. Potser en el critèrium de juliol es pot dissimular, o en un partit de pàdel de dobles, però una cursa de 20 es pot fer llarga, llarga.
    D'altra banda una reflexió... Donostia Centro. Passeig Central. Hora punta. A reventar de gent de totes les edats. De ben llarg el barri més pijo de la península, lloc d'estiueg de monarques, aristòcrates i dictadors a barra lliure, bressol de l'Opus. Quatre de la tarda d'un dissabte amb un temps idoni per asseure's a una terrasseta. No deu ser el lloc ni el moment ideal per fer un intent de moonwalk amb semi-tocament inclòs, a dos metres d'un nen (un dentino)que s'està menjant un gelat...
    Algú passava per allà i va pensar que els dels bars ja no saben què fer per recaptar. La crisi haurà arribat a Donostia Centro...
    El dentino es va girar cap a la seva mare per preguntar sobre el moonwalk. La mare va canviar de conversa.

    ResponElimina
  29. ostres, impressionants els reportatges de la Behobia. Un cap de setmana bestial, i és que Donosti sempre serà Donosti!!! ara la cursa, dura ket'hikagues, kin far de pujar i baixar... el millor és dortir darrera de 14.000 ti@s, és un no parar de passar gent i et sents gairebé un atleta. L'any vinent més, i amb una mica més de seny, està demostrat que el txakoli desidrata de collons i que el turbot i les almejes aporten poc carbohidrat.... però quenogkitenlobailao!!

    ResponElimina
  30. Risto Lluis,
    Tens tota la raó. Després de la B-SS he estat pensant molt i desconec l’origen de la falta de motivació, doncs ja estic "una mica" experimentat en això de córrer. Si prens la decisió de posar-te a la línea de sortida, has d’assumir el repte de lluitar i acabar sigui com sigui. No pots tirar la tovallola de manera inexplicable, simplement perquè creus que fracassaràs o perquè no sortirà la cursa com creus que l’has preparat.
    Estic "treballant" un canvi d’actitud envers a la meva afició al atletisme, i espero que en breu, em faci tornar a estar pujat de moral.
    Gràcies per el teu consell, sempre sincer (encara que algú els pugui considerar poc diplomàtics).

    ResponElimina
  31. Felicidades Xavi, porque en tus palabras veo ya ese cambio de actitud y espero que un atleta como tú que eres un referente para muchos del club y para los alumnos de entrena la Mitja, saque ese espíritu de lucha que llevas dentro, que no he dudado nunca que lo tienes.
    un abrazo

    ResponElimina

Escriu el comentari o resposta que creguis oportú. Si us plau, pel bon funcionament del bloc, recorda d'escriure al fil que correspongui o utilitza la bústia de suggeriments o "off topic" en cas contrari.