dijous, 28 de febrer del 2013

Les llebres a l'atletisme

Per Jaume Aragonès

Una llebre a l’argot atlètic és l’atleta que porta el ritme a altres atletes per tal que la cursa sigui ràpida i es pugui superar un registre determinat. Bàsicament la tasca d’una llebre és la de passar per una marca objectiu pactada amb l’organitzador de la cursa o atleta, per després aturar-se.

Segurament se li dona el nom de llebre en català per analogia a la llebre que segueixen els gossos a les curses en els canòdroms. Però no és així en altres idiomes com per exemple en anglès on se’ls anomena “pacemakers” - fabricant de pas o ritme -.

Les llebres van nèixer inicialment a les proves de mig fons i fons en pista per tal de conseguir un rècord o una gran marca. Sembla que un dels primers corredors que la va utilitzar va ser Roger Bannister quan va conseguir ser el primer atleta de baixar dels 4’ a la milla. Chris Brasher i Chris Chatawaylo el varen ajudar a trencar una de les barreres psicològiques més importants de l’atletisme el 6 de maig de 1954.


No fou, però, sense motiu de polèmica ja aleshores, perquè molts pensaven que un atleta que no finalitzava la prova no podia ajudar a un altre atleta. Es van popularitzar sobretot a la dècada dels 80 en una època daurada del mig fons britànic amb atletes com Seb Coe, Steve Ovett o Steve Cram, on es van batre molts rècords mundials.

Normalment solen cobrar si cumpleixen amb la marca pactada i tenen un bonus si l’atleta a qui li fan de llebre assoleix el seu objectiu. Les llebres solen ser atletes de segona fila o veterans, però a mesura que es va exigint cada cop ritmes més exigents i a distàncies més llargues, les llebres han de ser cada cop de més nivell. De fet no és extrany trobar-se atletes que es dediquen professionalment a fer de llebres i que es preparen específicament per aquesta tasca. Una bona llebre en una marató, per exemple, pot arribar a guanyar fins a 15.000 dòlars.

Paradoxalment una de les millors llebres de la història no era una llebre en el sentit acadèmic del terme. Mark Fricker era un bon corredor de mig fons nord-americà de la dècada dels 80, amb bons registres però sense un final ràpid. Acostumava a marcar un ritme ràpid per desgastar els seus rivals, però que normalment no reixia mentre els seus adversaris assolien grans marques gràcies al seu esforç. D’aquesta manera ajudà a Steve Scott a assolir el rècord americà, a John Walker el novazelandès i a Ray Flyinn l’irlandés a la prova de la milla. Avui en dia aquests rècords encara són vigents, excepte l’americà que fou batut només després de 25 anys.

També s’han donat casos curiosos on l’atleta que havia de fer de llebre ha guanyat finalment la cursa. Un dels primers casos va ser protagonitzat per Tom Byers als Bislett Games de 1981, on el grup de favorits no el van seguir i tot i els esforços finals de Steve Ovett, que tenia aleshores el rècord mundial, corrent els darrers 400 m per sota dels 51', es va acabar imposant-se en el 1500.  Una prova on també participava l'espanyol José Luis González i que fou tercer.


A la marató un dels primers casos coneguts on la llebre va guanyar la cursa fou el 1994 a la marató de Los Angeles on Paul Pilkington guanyà emportant-se el premi en metàlic i un Mercedes nou de trinca. L'anècdota la va protagonitzar el segon classificat que no sabia que la llebre no s'havia aturat i pensava que havia guanyat.



Un altre cas prou conegut fou la victòria de Simon Biwot a la marató de Berlín de l’any 2000. Biwot feia de llebre especialment a Fabián Roncero, però quan l’atleta espanyol va retirar-se, va decidir continuar per guanyar en 2h07’47’’.

Un d’aquest casos també el vam viure a casa nostra no fa gaires anys, a la primera edició de la marató del Mediterrani, on Driss Lakaouja va patir una lesió i l’organitzador de la prova va demanar a la llebre d’acabar la cursa i guanyar-la.

No és usual veure llebres als campionats oficials si bé també s’han donat casos. Solen ser companys d’equip, país o entrenament on un atleta se “sacrifica” per portar un ritme alt i així desgastar als adversaris. En algun cas no exempt tampoc de polèmica, com el cas de Khalid Skan als Jocs Olímpics de Barcelona. En aquest cas, no va ser ben bé una llebre en el sentit que normalment entenem. Si recordeu Khalid SKan fou un dels campions olímpics més xiluats de la història, ja que durant la cursa el seu compatriota Boutaieb el va ajudar quan l’havien doblat. No era gaire normal que un atleta de l’elit mundial, i amb una de les millors marques sigui doblat a falta de poques voltes. I menys normal és que aleshores es posi a tirar del grup i fins i tot es posés entre mig del primer i segon atleta ( un kenyà ) per entorpir-lo. En un principi Skan fou desqualificat per ser requalificat poc temps després.


Especialment polèmic era l’ús de llebres masculines a les proves de marató femenina. Durant molts anys era habitual que les maratonianes que buscaven una bona marca disposaven d’una o vàries llebres masculines durant tot el recorregut. La normativa va canviar i actualment la IAAF no homologa com millor marca mundial les marques realitzades en maratons mixtes. D’aquesta manera l’estratosfèric rècord de Paula Radcliffe de 2h15’25’’ de la marató de Londres del 2003 passaria als 2h17’42’’ de la mateixa Paula a Londres 2005 en una marató ja exclussivament femenina. De totes maneres encara a la web de l’IAAF apareix els 2h15 com a millor resgistre de tots els temps. En el següent vídeo podem veure com pràcticament fins en els darrers metres té la companyia d'un atleta masculí.


Actualment és impensable que es pugui batre un rècord a partir dels 800m sense l’ajuda d’una o vàries llebres. L’ús de la llebre és útil bàsicament per dues raons; per un costat talla l’aire i l’atleta que va al darrera se’n beneficia tenint menys resistència, i fonamentalment perquè l’atleta que segueix la llebre s’ha de despreucupar del ritme que porta i simplement concentrar-se en seguir-lo. Aquesta ajuda psicològica és de gran importància quan es porten ritmes molt exigents.

En el món popular també s’està generalitzant l’ús de llebres. Sempre hi hagut companys o amics que han acompanyat a altres companys per ajudar-los a conseguir la marca somniada. A vegades durant tota la cursa i a vegades només al començament o al final de les curses, especialment a les maratons. Cal dir, però, que des del punt de vista “legal” no està permés tenir una llebre que surti a mitja cursa i pot ser motiu de desqualificació.

A nivell popular també es disposen de “llebres” tecnològiques. Els més veterans recordaran alguns rellotges de la dècada dels 80 que emitien un sorollet que et marcava el ritme. Si seguies els xiulets i posaves la llargada de la teva gambada, fins i tot feien una previsió grollera de la distància recorreguda. La utilitat de l’invent era molt dubtosa, però recordo que era força empipador si coïncidies en una cursa amb algú que en portés.

Casio lap 30, un rellotge clàssic
Aquest rellotge CASIO amb 30 memòries , que duia aquesta funció, és tot un clàssic. Recordo que es podia reconèixer a un corredor a qualsevol lloc fàcilment si duia aquest rellotge. El més sorprenent és que ara es ven com una relíquia a un preu de 900$ quan al seu dia no valia més de 5.000 ptes.


Darrerament la tecnologia ha millorat molt i amb la utilització dels GPS o d’acceleròmetres els sistemes són força més precisos i per tant més útils. Els elements més sofisticats permeten la programació de la cursa amb parcials i avisadors tant de velocitat com de freqüència cardíaca. Com en totes les coses, hi ha qui en fa molt ús i creu que és d’una gran eficàcia per controlar el ritme i n’hi ha que pensen que no serveix per res i el que val més és la pròpia experiència i el coneixement propi de les sensacions que et dona el teu cos.


Alguns del rellotges tecnològics més populars del mercat
Cal destacar que s’està posant cada cop més de moda oferir un servei de llebres oficial amb uns temps objectiu determinat per les curses populars. Inicialment aquest servei només l’oferien les maratons però ara s’està estenent a altres curses com mitges maratons o curses de 10 km.

Les llebres en aquest casos solen portar algun element que els identifica i que permet als corredors de seguir-les. S'han estés bàsicament dos tipus de formes d'identificar-les; mitjançant globus o mitjançant banderoles.


Les banderoles o els globus són les 2 formes més habituals d'identificar les llebres a les curses populars

Això ha donat peu molt sovint a certes polèmiques o discussions sobre el paper de les llebres en aquestes proves populars. La discussió sol girar al voltant de com han de córrer les llebres: si al ritme més constant possible que s’obté de dividir el temps objectiu amb la distància total o bé adaptant-se al recorregut ( corrent més ràpid del promig a les baixades i més a poc a poc a les pujades ) per tal de conseguir el temps final desitjat.

Sembla, doncs, que l'ús de les llebres a l'atletisme és un fet ja generalitzat i no absent també sovint de polèmica. 



6 comentaris:

  1. Molt bon article que no sé qui signa...les meves millors marques en la segona edat han estat gràcies a llebres. En 5.000 al 2011 gràcies a uns tals Toni Flores i Jaume Aragonès i en marató el passat gener amb dos companys d'equip que em van portar fins el 28...

    Visca les llebres!

    ResponElimina
  2. Ara mateix Ferran és impossible que et faci de llebre. Estàs que et surts ! Segon a la marató de Tarragona i Campió de Catalunya de veterans de 3000 m en pista coberta. Jo de gran vull ser com tu !!!!

    ResponElimina
  3. Boníssim article, Jaume. Et felicito.
    Jo dec ser una mica antic, però això de les llebres no m'ha fet mai gaire gràcia. Em refereixo al fet que, amb la seva ajuda, un atleta pugui batre un rècord o quedar primer en una cursa important.
    Altra cosa és el món popular. Aquí em sembla bé que hi hagin "llebres" (abans sels deia "pràctics") darrere les quals hi vagin corredors i corredores que vulguin assolir una marca. Però pee als primers o les primeres tampoc em sembla bé.
    PD/ Jaume: ¿per què no penges en la web el teu magnífic llibre "La Marató: Passió per córrer"?

    ResponElimina
  4. Jaume, la setmana vinent correré el campionat d'Espanya de cross a...Granollers! Imagino que ens veurem i fins i tot podem dinar plegats, no?

    M'afegeixo a la petició del Pucu, altrament dit Sr Pucurull tot i que a ell no li agradi...amb el teu llibre em vaig reconéixer de petit, cronometrant-me pels carrers de casa...

    Abraçada nois!

    ResponElimina
  5. OK Ferran. Perfecte ! Ja quedarem.
    Això del llibre és més complicat. L'haig de revisar i em fa molta mandra. Prefereixo entrenar quan puc. Però si malauradament haig de reposar un cop més, ho tindré present.

    ResponElimina
  6. Article super interessant Jaume. Gràcies per escriure'l i compartir-lo.

    ResponElimina

Escriu el comentari o resposta que creguis oportú. Si us plau, pel bon funcionament del bloc, recorda d'escriure al fil que correspongui o utilitza la bústia de suggeriments o "off topic" en cas contrari.